El ClubProgramacióHistòriaAgendaEnllaçosNotíciesLlibre de visitesCrèdits@



Raons per a estimar en Miquel

Crec sincerament que si el Club de la Cançó tenia algun deute pendent aquest era convidar al Miquel Pujadó a l'escenari per on han passat tants i tants cantautors. Sempre he pensat que aquest ofici nostre és un ofici difícil i sacrificat, i més en aquests temps on la banalitat i el fast-food cultural estan a l'ordre del dia. A en Miquel l'admiro per moltes coses però segurament si en tingués que destacar una seria la enorme honestedat de la seva feina. Ell és un home extraordinàriament compromès amb un gènere que és la cançó d'autor i aquest compromís al llarg dels anys ha fet que, poc a poc, hagi construït una obra cada vegada més solida i d'una personalitat indiscutible. Ell té una concepció clàssica del gènere, és un enamorat de la cançó francesa que no enganya a ningú i segueix el seu camí amb un rigor extraordinari. Fruit de tot això la seva obra traspua saviesa literària i musical. Fa molts anys, en un dels seus primers treballs que, si no recordo malament, es deia "Calaix de Sastre", vaig dir que en Miquel em semblava un personatge escapat d'un llibre de Boris Vian anomenat "Manuel de Sant Germain des Près". La seves cançons destil·len perfum de boulevard parisenc i de rive gauche. La seva passió per la cançó francesa, i en especial per Georges Brassens, l'ha portat a fer uns dels discos fonamentals de la Cançó al nostre país. Els seu discos de versions al català de Georges Brassens passaran a la història de la nostra Cançó com exemple d'aquest rigor del que parlava anteriorment. El seu gran coneixement de la llengua fa que les seves cançons siguin veritables lliçons magistrals de rima on no hi sobra ni hi falta res, tot té la precisió artesanal d'un home que no entén de modes ni persegueix l'èxit fàcil. Damunt de l'escenari del Club no penseu trobar ni un "galàctic" ni un "bandautor", simplement un home honest, malabarista de la rima i de les paraules, un home que sempre ha cregut en el seu treball d'una manera apassionada, un home generós amb els companys d'ofici que mai té un no quan el necessitem. M'estimo la bona gent i els artistes humils que creuen en ells mateixos. Per això m'estimo en Miquel.

Joan Isaac
Cantautor i membre de El Club de la Cançó

Més enllà de cantautor el Miquel Pujadó és un home polifacètic que treballa en mil activitats, sempre, però, a l'entorn de la cançó o, com diu ell, "de tot allò que té a veure amb la paraula i la música". El seu pare era treballador de Telefónica i estava destinat a Madrid quan va néixer el Miquel el 20 de setembre del 1959. Ben aviat la família va tornar a la seva ciutat de Terrassa i podem dir que el Miquel Pujadó és un terrassenc de soca-rel, tant que fins i tot al 1989 la ciutat li dedica un capgròs. La seva vocació musical va quedar fixada en ferm quan tenia catorze anys, just quan van aparèixer els que, segons ell, són els millors discos editats per l'Ovidi Montllor, el Lluís Llach, el Pi de la Serra o la Guillermina Motta, tot això afegit al descobriment de Ferré i Brassens, que marcarien la seva devoció per la cançó francesa. Un any abans, als tretze, ja havia escrit la seva primera cançó i un any més tard, al 1975, faria la seva primera actuació en públic participant en el muntatge "Terra viva, cançons per al poble". Al 1982 publicava el seu primer disc "El temps dels fanals en flor"; al 1984 "Calaix de sastre", on hi apareixia una col·laboració de l'Ovidi Montllor i una cançó a duo amb el Pere Tapias. Successivament aniria editant els següents àlbums: "Papiroflèxia" (1986), "Mel i vinagre" (1988), "Ambaixador d'enlloc" 1990, "Temps avall" (1992), "La mala herba" (1992) i "Els companys primer" (1993), dos discos amb versions de Brassens; "Uranita" (1995), "Núvols i clarianes" (1997), "Somriures que mosseguen" (1999), "Estabilitat precària" (2002), "El temps no té cap importància" (2003), tercer volum amb cançons de Brassens; "Entre la veu i els dits" (2004), un disc amb una majoria de cançons ja publicades acompanyades al piano pel Conrad Setó; "La sínia i l'estrella. Suit d'Agustí Bartra" (2006), disc de l'espectacle sobre textos del poeta egarenc. A partir del 2007 Discmedi va iniciar la reedició de la seva obra en discos dobles, havent aparegut fins ara tres cd's que es corresponen amb sis discos originals. Fora de la seva producció discogràfica i de les seves actuacions, Miquel Pujadó, llicenciat en Filologia i professor durant vint anys a una escola de Terrassa, porta a terme una activitat paral·lela de col·laboracions i de difusió de la cançó que és impossible de resumir en poc espai i que es pot entreveure a la seva pàgina web. Ha escrit cançons per a d'altres artistes, ha estat guionista i presentador en espais radiofònics i per a la televisió, ha escrit en diversos mitjans i l'any que ve en farà 25 que manté una secció ininterrompuda a la revista Serra d'Or. Com a divulgador de la cançó francesa ha actuat a diverses universitats d'Europa i ha recorregut Catalunya i Espanya amb un espectacle sobre les cançons ibèriques. Al 2000 va publicar un complet "Diccionari de la Cançó" amb més de 750 referències de cantants i grups de tots els estils que han cantat en català. És autor també de dues novel·les juvenils i premi Lola Anglada a la Nit de Santa Llúcia del 2003 per una d'elles. Amb altres artistes com la Lídia Pujol i el Miquel Àngel Pascual acaba de presentar al Teatre Romea l'espectacle "Els hereus dels trobadors" mentre prepara el que serà el seu nou disc amb cançons pròpies.







Fotografies: Josep Comellas
josep@kumi.cat
http://www.kumi.cat
<<<<