Fa molts anys, quan encara creiem que podíem canviar el món i que el pueblo unido jamás sería vencido, tenia una novieta que estava enamorada d'un cantautor. Aquell noi tindria uns vint-i-cinc anys i era, per tant, més gran que jo. Tot un repte. Era guapet de cara i tenia uns cabells llargs, fins i ondulats; mascle però amb aparença fràgil, una mica pijo però extremadament sensible. A més a més l'eròtica de l'escenari li donava aquell caire místic, un xic bohemi i raonablement misteriós. Contra tot això jo no podia competir. I no és que jo fos gelós -tampoc mai vaig perdre el cap per aquella noieta- però sí que li tenia una mica de ràbia en aquell noi en veure com alguns obrien tan fàcilment portes que a mi em costava déu i ajuda fins i tot d'arribar a l'eixida. Aquella noieta enamorada em feia anar als concerts del cantautor, al principi a la força, desprès amb un forçat i hipòcrita enuig, més tard sense dissimular el meu interès. I és que, malgrat la meva malvolença per aquell paio, poc a poc em va anar enganxant. Un bon dia, dos o tres novietes més enllà, aquell cantautor guapet de cara i cabells llargs, va decidir que ho deixava, que ja no ho aguantava més i ens deixà plantats i per vestir sants. Van passar els anys. Ens vàrem fer grans. Vàrem aprendre que sí que podem canviar el món, però sempre cap a pitjor. Vàrem aprendre que el poble -unit o no- sempre estava vençut. I un dia el cantautor va rebre una trucada des de Girona i va decidir tornar-hi i ho va fer amb un grapat de cançons noves i una avançada alopècia. Suposo que ja heu endevinat -especialment quan he esmentat la cosa de l'alopècia- que el cantautor guapet de cara era i és en Joan Isaac. En Joan ens va fer un favor tornant, perquè ens calen més cançons. I d'això en Joan en sap un niu. És sorprenent veure que -a diferència de la majoria de companys d'ofici- per fer una antologia de les millors cançons no li cal anar sempre als discs gravats fa vint o trenta anys. I com que no en té prou, de vegades, roba cançons als qui també en saben, les reinventa i les porta a casa nostra. I segueix composant els que seran el clàssics de demà. Això és, en resum, el que veurem i escoltarem aquesta nit. La inspiració de qui ha sabut fer bones cançons, la humilitat de qui sap reconèixer el talent dels qui també en saben fer i la creativitat per saber-ne fer de noves. I per sobre de tot la bellesa. Cal acaronar la bellesa en aquests temps de còlera. Ella -la meva novieta- qui sap on és, ella qui sap on para. Al Joan i a mi la vida ens ha tractat raonablement bé. Hem deixat enrere algunes novietes i al final hem triat -ens han triat- les millors. A més a més, jo continuo lluint tot el meu pèl, que -com si es tractés d'una venjança- em compensa pels traumes soferts pel noi guapet de cara en el temps de les cireres.

Xavier Pintanel
Director de www.cancioneros.com

Joan Isaac va néixer a Esplugues de Llobregat el 17 de setembre del 1953 i es va donar a conèixer al 1969 amb el grup Nosaltres. Desvinculat del grup va començar a cantar en solitari al 1973. Al 1974 gravava dos "singles" i al 1975 apareixia el seu primer L.P. "És tard". Joan Isaac comença llavors a fer-se un lloc entre els intèrprets més populars de la cançó, una popularitat que deu, en part, a les actuacions que fa durant un temps com a teloner del Lluís Llach. La consagració definitiva li arribaria l'any 1977 amb la publicació del seu disc "Viure" i molt especialment amb la cançó "A Margalida", dedicada a la qui fou nòvia de Salvador Puig Antich, executat pel règim franquista. "A Margalida" va esdevenir de seguida una cançó d'antologia i encara avui està entre les més belles que s'hagin escrit en català. A aquell segon LP li seguirien "Barcelona ciutat gris" (1980) i "Inesperat" (1984). Després d'aquell disc va decidir deixar de gravar i d'actuar. Més tard reapareixeria, d'una manera esporàdica i sense cap continuitat, a principis dels noranta. Animat pel seu amic Xevi Planas -periodista gironí i autèntica institució en el món de la cançó-, el Joan Isaac va retornar a l'activitat l'any 1998 amb el disc "Planeta silenci". Al 2000 editava "De vacances" i aquell mateix any actuava al Festival Tenco, a Sanremo, tornant-hi després en més d'una ocasió com si allà hi tingués la seva segona casa. Admirat i estimat a Itàlia, va participar en el disc col·lectiu "Lettere celesti" (2001), sent l'únic intèrpret no italià de tots els que hi van col·laborar. Al 2002, publicava "Joies robades", un recull d'autèntiques joies de la cançó traduïdes al català, interpretant-ne alguna d'elles juntament amb els seus propis autors, com és el cas del Luís Eduardo Aute, de l'italià Roberto Vecchioni o del cubà Silvio Rodríguez. Al 2004, en el decurs de les seves dues actuacions al Teatre Nacional de Catalunya, va enregistrar el directe "Només han passat cinquanta anys". Al 2006 publica "De profundis" un disc on hi col·laboren Ana Belén i Lluís Llach. Al 2007 publica el disc "Duets", un recull de cançons ja editades cantades en companyia d'altres artistes i al 2008 apareix "La vida al sol". L'estiu del passat 2009 va presentar al Festival de Perelada el seu disc "Auteclàssic", on interpreta en català cançons del Luís Eduardo Aute, amb la participació del propi autor en algunes d'elles. Aquesta nit, en la seva cinquena actuació a El Club de la Cançó, farà un repàs a les cançons que ha creat a partir de la seva tornada als escenaris el 1998. És un espectacle que ha titulat "Antologia d'un retorn" i el presenta acompanyat per l'Enric Colomé al piano, el Jordi Camp al baix, el Lluís Ribalta a la bateria i el Josep Traver a les guitarres.