Vaig conèixer les cançons d'en Joan Isaac fa molts anys. En tenia quinze quan vaig adquirir el disc "Viure" i va ser en aquella època quan vaig prendre el gust per la cançó d'autor. Es podria dir que la cançó es fonamenta en tres eixos bàsics: l'equilibri entre la melodia, el text i la justa interpretació del vers i la paraula. Llavors ja vaig entendre la gran distància que separa aquest univers més intimista de les estructures lineals del pop i la música lleugera.

"Viure" em provocà un devessall de sensacions, de la mateixa manera que altres obres que arribaren a les meves mans: "Liebeslied" d'en Toti Soler, "Veus de lluna i celobert" d'en Ramon Muntaner, "La Catedral" d'en Sisa, "Res no és mesquí" d'en Serrat... Les cançons de "Viure" m'han acompanyat a mi i a molts altres amics tots aquests anys: "Un dia partiré" (posteriorment recuperada en el disc "De vacances", obra essencial del retorn d'en Joan), "Els poetes", adaptació de Josep Mª Espinàs d'un tema de Louis Aragon i Jean Ferrat on se'm van revelar noms de grans creadors que a partir de llavors han format part de la meva quotidianitat: Salvat, Carner, Machado...
Em vénen a la memòria: aquells silencis llargs dins les cançons; en Rimbaud, Chopin, Bach, en Mozart o en Ravel; els records d'un vençut; un canotier palla beige; massa ràpid cremem el temps que ens han donat; els til·lers de les comes; la bandera negra al cor o bé la cinta negra dels nostres ulls. Després vingué "Barcelona ciutat gris", disc que recordo amb una gran melanconia i us asseguro que produïa els seus efectes en els hiverns boirosos a la ciutat de Lleida.

Tot aquest bagatge: Brel, Brassens, Conte, Ovidi, Al Tall, ... ha propiciat, al cap dels anys, que també hagi gosat dir quelcom en això de la cançó amb el meu grup Túrnez & Sesé.
En Joan Isaac, avui, ens porta "Joies robades" -(dret legítim de l'home que sempre intenta posseir allò que més estima)-. Penso que amb el temps esdevindrà una obra imprescindible per a tots els qui estimem l'art de la música i el vers. En Joan ha adaptat l'obra de grans artistes d'inconfusible personalitat i ha evidenciat que ell també posseeix aquell estil que fa únics i amb veu pròpia uns pocs escollits. S'ha apropiat d'aquestes cançons des de l'arrel més profunda i les ha fet seves. Nosaltres, avui, homes i dones de fortuna, li demanarem que reparteixi aquest botí equitativament entre tots els presents al Club de la Cançó. Cadascú de vosaltres s'endurà cap a casa una petita part d'aquest preuat tresor per sempre més.

Daniel Sesé
Músic. Del grup Túrnez & Sesé

Joan Isaac va néixer a Esplugues l'any 1953 i es va donar a conèixer com a cantant l'any 1969 amb el grup Nosaltres, finalista a un concurs de noves veus a la Cova del Drac. Desvinculat del grup va començar a cantar en solitari al 1973. Al 1974 gravava dos "singles" amb Edigsa i al 1975 apareixia, publicat per la mateixa discogràfica, el seu primer L.P. "És tard". Joan Isaac comença llavors a fer-se un lloc entre els intèrprets més populars de la cançó, una popularitat que deu, en part, a les actuacions que fa durant un temps com a teloner del Lluís Llach. La consagració definitiva li arribaria l'any 1977 amb la publicació del seu disc "Viure" (Ariola) i molt especialment amb una de les cançons del disc, "A Margalida", dedicada a la qui fou nòvia de Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista executat a garrot vil a les acaballes del franquisme. "A Margalida" va esdevenir de seguida una cançó d'antologia i encara avui està entre les més belles que s'hagin escrit en català. A aquell primer LP li seguirien "Barcelona ciutat gris" (Ariola, 1980) i "Inesperat" (Philips, 1984). Després d'aquell disc va decidir deixar de gravar i d'actuar rendit a l'evidència d'uns temps que semblaven girar l'esquena a la seva estètica i a al seu contingut musical. Més tard reapareixeria d'una manera esporàdica i sense cap continuitat a principis dels noranta. Animat pel seu amic Xevi Planas -periodista gironí i autèntica institució en el món de la cançó-, el Joan Isaac va retornar a l'activitat l'any 1998 amb el disc "Planeta silenci" (Stres Music), un CD on es recullen algunes de les velles cançons -convenientment regravades- i un bon pilot de noves. "Planeta silenci" va guanyar el Premi al millor disc català de cançó d'aquell any -concedit per la revista Enderrock- i també el Premi al disc català amb les millors lletres convocat per Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya-Ràdio 4. A l'any 2000 apareixia el seu segon disc d'aquesta nova etapa, "De vacances" (Stres Music). Aquell mateix any el Joan Isaac es presentava al prestigiós Festival Tenco, a Sanremo, lloc de trobada de les grans figures de la cançó d'autor italiana i internacional. L'any següent hi tornava per compartir escenari amb el Luís Eduardo Aute tot interpretant en italià una cançó del Sergio Endrigo. Durant el festival es presentava a Itàlia el disc "Lettere celesti", un recopilatori on ell és l'unic cantant no italià que hi participa al costat de figures com Angelo Branduardi o Franco Battiato.
Al febrer del 2001, el Joan Isaac va inaugurar els concerts de El Club de la Cançó i engrescat pel projecte va passar a ser un més de la colla que el tirem endavant. Avui vol que sigui aquí on s'estreni el seu disc "Joies robades", un recull d'autèntiques joies de la cançó d'autor, totes versionades per ell en català. El disc, a més, compta amb el valor afegit de sentir-hi cantar -en la nostra llengua- a alguns dels propis autors: Roberto Vecchioni, Luís Eduardo Aute, Alejandro Filio, Silvio Rodríguez, Joan Manuel Serrat. Que aquest "Joies robades" s'estreni a El Sielu, a El Club de la Cançó, ens omple d'orgull a la vegada que celebrem que un treball d'aquesta categoria sigui l'obra d'algú que és de casa.